Les famílies que s'acullen normalment són de fora de Barcelona. L' allotjament va en funció de quant de temps dura el tractament. L'estada més duradera ha sigut d'un any.
Les famílies deixen de treballar durant aquests temps i han de demanar la baixa, o buscar alguna manera de poder anar-se'n.
Aquest tractament està econòmicament cobert, així com les despeses de la casa. Per poder entrar a la casa Ronald McDonald no s'ha de complir cap requisit: quan els pares van a l'hospital pel seu fill, els metges mateixos són els que els adrecen a aquesta casa quan hi ha places.
La casa està vigilada amb càmeres, les portes s'obren amb unes targetes que proporciona el mateix centre, però els inquilins tenen la seva habitació, la seva cuina i, sobretot,  la seva intimitat. Per poder residir no hi ha límit d'edat pel que  fa als familiars, però sí pels pacients, ja que són enviats allà per les unitats de pediatria, que tracten nois i noies fins als 18 anys.
Però fa un temps va haver un cas diferent:  era una noia de 26 anys i feia 10 anys que estava amb el tractament. El pediatra l'havia enviat quan era menor d'edat i va poder residir a la casa durant tot aquest temps.
Poder construir aquesta casa, amb totes les ajudes de les empreses, va tenir un cost de 250.000.000 ptes en aquells dies, i el cost del manteniment és d' uns 40.000.000 ptes anuals. 
A la casa l'únic que s'ha de pagar és el menjar. El que no hi ha a la casa són metges especialistes per tal que els nens que estan malalts i hi han de viure no hagin d'estar pensant que els han de medicar o que algú els vindrà a punxar. En conclusió, es procura que els nens no visquin amb por.
Els familiars només netegen la seva habitació i la cuina, que són les dues zones més íntimes i les que fan servir diàriament. La resta de la casa es  netejada per les dones de fer feines.
El personal de la casa són el director, la secretària, la coordinadora i les dones de la neteja.